Paraules i imatges sobre els grups que un dia van pensar que podien trencar-ho tot: el passat, el present i el futur. 1977: la història del punk britànic i nord-americà.
Storified by · Sat, May 11 2013 05:10:26
D'alguna manera, el punk va néixer i va morir el mateix dia: el 14 de gener del 1978. Els Sex Pistols van actuar a San Francisco. Era el final d'una desastrosa gira pels Estats Units. En el bis d'aquell concert el quartet britànic va fer una versió de la cançó 'No fun' d'Iggy & The Stooges. Quan va acabar el tema, Johnny Rotten, el cantant dels Sex Pistols, es va dirigir al públic: “Heu tingut mai la sensació que us estaven enganyant?” ("Ever get the feeling you've been cheated?").
Posats a buscar el minut zero del punk, una opció es triar alguna de les visites que Johnny Rotten feia a la botiga que Malcolm McLaren i Vivienne Westwood tenien a King's Road, en el centre de Londres. La precarietat econòmica va dur joves com Rotten a vestir robar de segona mà que personalitzaven a la seva manera. A vegades feien servir imperdibles per salvar estripades. També es tenyien els cabells amb colors llampants que duraven poc. Els missatges més explícits eren el de les samarretes, com una que duia Rotten en què es podia llegir: “Odio els Pink Floyd”. És a dir, el punk va ser abans una opció estètica que un estil musical. Si més no al Regne Unit.
La crisi del petroli va colpejar amb duresa la classe obrera britànica dels anys 70. Les expectatives de bona part de la població no tenien horitzó. En canvi, es mantenien estructures morals hereves de l'època imperial. Tot plegat constituïa un material molt inflamable. El cineasta Julien Temple ho va explicar així al principi del documental sobre els Sex Pistols 'The filth & the fury' (2000). Era, deia Temple amb paraules de Shakespeare, “l'hivern del nostre descontentament”.
El primer concert dels Sex Pistols va ser el 6 de novembre del 1975. L'últim, el 14 de gener del 1978. És a dir, a prou feines van durar un parell d'anys. La seva producció discogràfica mentre va existir el grup tampoc és massa àmplia: l'àlbum 'Never mind the bollocks, here's the Sex Pistols' (1977) i quatre senzills. Pocs grups amb tan poc material han sigut tan influents com els Sex Pistols. L'any 2002, el director Michael Winterbottom va destacar la magnitud de la influència del grup a la pel·lícula '24 hour party people'. En una escena que reprodueix un concert dels Sex Pistols a Manchester, es detalla qui hi havia entre el públic; per exemple, el futurs membres del grup Joy Division (i més tard New Order).
El punk es va començar a escampar pels
carrers de Londres a finals del 1976. La discogràfica EMI va veure
les possibilitats comercials dels Sex Pistols. Els va fitxar i el 26
de novembre es va publicar el primer senzill: 'Anarchy in the U.K.', que es va promocionar amb un cartell de l'artista gràfic Jamie Reid.
Els concerts dels Sex Pistols durant el 1976 van servir per esperonar altres joves, tant nois com noies, per muntar grups i dir la seva. La ràbia era contagiosa. Només per la quantitat de bones bandes que van néixer d'aquella espurna ja pagava la pena. I de sobte, l'escàndol. L'1 de desembre del 1976 els Sex Pistols i una colla d'amics, entre els quals hi havia Siouxsie Sioux, Billy Idol i Steve Severin, van ser entrevistats pel periodista Bill Grundy al programa 'Today' de Thames Television. Els músics hi van aparèixer borratxos i es van comportar grollerament, si més no segons els estàndards de l'època.
L'esclat definitiu del punk en el vessant musical va arribar el 1977. Va ser l'any que van publicar els primer discos grups com The Clash, The Damned, Generation X, The Stranglers i Buzzcocks. Els cens de bandes punk que van sorgir els anys 1977 i 1978 mostra clarament l'impacte del moviment en la joventut britànica. El primer àlbum de The Clash incloïa una cançó amb un títol tan explícit com descriptiu: 'London burning'.
Els primers mesos d'exposició mediàtica del punk van ser vertiginosos. Les principals companyies discogràfiques van començar una cursa per incorporar al seu catàleg grups punk. The Clash cridaven a la revolta, però això no va molestar els directius de CBS, que van fitxar la banda de Joe Strummer. El debat ètic quedava obert: es podia col·laborar amb el sistema que es pretenia destruir? Altres van apostar per la independència, com els Dammed, que van entrar en el catàleg de Stiff Records. En el cas dels Sex Pistols, i després que EMI fugis espantada, els va contractar A&M, que es va tirar enrere quan el grup els va presentar la cançó 'God save the queen'. Finalment va ser Virgin qui va entendre la jugada de Malcolm McLaren i va acabar fitxant el grup.
